Ramon Llull

Oïa l'amic paraules de son amat, en les quals lo veia son enteniment, per ço cor la volentat havia plaer d'aquell oïment; e lo remembrament membrava les virtuts de son amat, e los seus prometiments.

 Era l'amic en terra estranya, e oblidà son amat, e enyorà's de son senyor e sa muller e sos infants, e de sos amics. Mas retornà remembrar son amat, per ço que fos consolat e que la sua estranyedat no li donàs enyorament ni marriment.

Comprà l'amic un dia de plors per altre dia de pensaments, e vené un dia d'amors per altre de tribulacions; e muntiplicaren ses amors e sos pensaments.

 L'amic, ab sa imaginació, pintava e formava les faiçons de son amat en les coses corporals, e ab son enteniment les polia en les coses esperituals, e ab volentat les adorava en totes creatures.

Tranuitaven e faïen romaries e pelegrinacions los desirers e els remembraments de l'amic en les noblees de son amat, e aportaven a l'amic faiçons, e omplien son enteniment de resplendor, per la qual la volentat muntiplicava ses amors.

-Digues, foll: què són treballs, plants, sospirs, plors, tribulacions, perills, en amic?  Respòs:  -Plaer d'amat.  -Per què ?  -Per ço que en sia més amat, e l'amic més guardonat.

Ixen amors d'amors, e pensaments de llanguiments, e plors de llanguiments; e entren amors en amors, e pensaments en plors, e llanguiments en sospirs. E l'amat esguarda's son amic, qui ha per sa amor totes aquestes tribulacions.

On pus estretes són les vies on l'amic va a son amat, pus amples són les amors; e on pus estretes són les amors, pus amples són les vies. E per açò, en totes maneres ha l'amic per son amat amors e treballs, e llanguiments e plaers e consolacions.

 Pujava l'amic los poders de sa ànima, per escala d'humanitat, gloriejar la divina natura; e per la divinal natura davallava los poders de sa ànima per gloriejar en la humana natura de son amat.

Pregaven nostra Dona e los àngels e els sants de glòria mon amat; e com remembré l'error en què el món és per desconeixença, membré gran la justícia de mon amat, e gran la desconeixença de sos enemics.

Hac l'amat, per sa perfecció, misericòrdia de son amic, e sí hac per les necessitats de son amic. E fo qüestió per qual de les dues raons l'amat perdonà pus fortment les colpes de son amic

Humilitat ha humiliat l'amat a l'amic, per contrició; e sí es féu per devoció. E és qüestió en qual d'ambdues l'amat fos pus fortment humilitat a l'amic.

-No ha mon amat diferència en humilitat, humil, humilitat, cor tot és humilitat en pura actualitat. E per açò l'amic reprèn ergull, qui vol pujar a son amat aquells qui en est món la humilitat de mon amat a tant honrats, e ergull los ha vestits d'hipocresia, vanaglòria, vanitats.

 -Amat: si tu ajudes als hòmens justs de llurs mortals enemics, ajuda a muntiplicar mos pensaments en desirar tes honors; e si tu ajudes als hòmens injusts, com recobren justícia, ajuda al teu amic com faça de sa volentat sacrifici a ta llaor, e de son cors, a testimoni d'amor per via de martire.

 Plorava l'amic, e deia a son amat aquestes paraules: -Amat, no fuist anc avar ni còbeu al teu amic en donar ésser, ni en recrear-lo, ni en donar-li moltes creatures a son servii. Doncs, d'on vendria, amat, que tu, qui est sobirana llibertat, fosses avar a ton amic, de plors, pensaments, llanguiments, saviea e amors, a honrar tes honors ? E per açò, amat, lo teu amic te demana vida llonga, per tal que pusca reebre de tu molts dels dons damunt dits.

-Amat, qui en un nom est nomenat hom e Déu! En aquell nom, Jesucrist, te vol ma volentat home de Déu; e si tu, amat, has tant honrat ton amic sens sos mèrits, en nomenar e voler ton nom, per què no honres tants hòmens innorables qui cientalment no són estats tan colpables al teu nom, Jesucrist, con és estat lo teu amic ?

 -Amat: anc de tu en ton amic no venc colpa ni falliment, ni en ton amic compliment sens ton do e perdó. E doncs, pus l'amic t'ha en aital possessió, no l'hages en oblit en ses tribulacions ni en son perillament.

 -En aquesta llibertat has, amat, perillada ma volentat. Amat: en aquest perill deus remembrar ton amic, qui de sa volentat franca trau servitud a lloar tes honors e a muntiplicar en son cors llanguiments e plors.

Mon voler has fet franc a amar tos honraments, e a menysprear tes valors, per ço que pusques a mon voler muntiplicar tes amors.

-Amat qui em fas amar: si no m'ajudes, per què em volguist crear ? Ni per què per mi portest tantes llangors, ni sostenguist tan greu passió ? Pus tant m'has ajudat a exalçar, ajuda'm, amat, a davallar, a membrar, aïrar, mes colpes e mos defalliments, per ço que mills mos pensaments pusquen pujar a desirar, honrar, lloar tes valors.

-Posat m'has, amat, enfre mon mal e ton bé. A la tua part sia pietat, misericòrdia, paciència, humilitat e perdó, ajuda e restaurament; a la mia part sia contrició, perseverança, membrança, ab sospirs, llàgremes e plors, de la tua santa passió.

 Mou-se l'amic a ésser per l'acabament de son amat, e mou-se a no ésser per son defalliment. E per açò és qüestió qual dels dos moviments han major apoderament en l'amic naturalment.

Per les carreres de vegetació, e de sentiment, e d'imaginació, e d'enteniment, volentat, anava l'amic cercar son amat; e en aquelles carreres havia l'amic perills e llanguiments per son amat, per ço que exalçàs son enteniment e sa volentat a son amat, qui vol que els seus amadors l'entenen a l'amen altament.

Creà l'amat e destruí l'amic. Jutjà l'amat, plorà l'amic. Recreà l'amat, glorià l'amic. Fení l'amat sa operació, e romàs l'amic eternalment en companyia de son amat.

Anc ver no fo ço en què mon amat no fo, e fals és ço en què mon amat no és, e fals serà ço en què mon amat no serà. E per açò de necessitat és que sia veritat tot quant serà, ni fo, ni és, si mon amat hi és, e per açò fals és qui és en ver on mon amat no és, sens que no se'n segueix contradicció.

 -Amat: veritat visita la construcció de mon cor, e puja aigua a mos ulls com ma volentat l'ama; e cor la tua veritat és sobirana, puja veritat sajús ma volentat, a honrar tos honraments, e davalla-la a desamar mos defalliments.

 -Lo teu poder, amat, me pot salvar per benignitat, pietat e perdó, e pot-me damnar per justícia e per colpes de mos falliments. Complesca ton poder ton voler en mi; cor tot és compliment, sia que em dons salvació o damnament.

 -Si tu, amat, saps mi pecador, sí et fas tu piadós e perdonador. E per ço que saps en tu est mellor que mi, doncs jo sé en tu perdó e amor, pus que tu fas saber a mi contrició, e dolor, e desire de prendre mort per lloar ta valor.

-Sobirà bé és lo bé de mon amat, qui és bé de mon bé; cor és bé mon amat sens altre bé, cor si no ho fos, mon bé fóra d'altre bé sobirà. E cor no ho és, sia doncs tot lo meu bé despès en esta vida, a honrar lo sobirà bé, cor enaixí cové.

 -Lo meu amat és un, e en sa unitat s'uneixen en una volentat mos pensaments e mes amors; e la unitat de mon amat abasta a totes unitats e a totes pluralitats; e la pluralitat qui és en mon amat abasta a totes unitats e pluralitats.

 -Eternalment comença, e ha començat e començarà mon amat; e eternalment no comença ni ha començat ni començarà . E aquests començaments no són contradicció en mon amat, per ço cor és eternal, e ha en si unitat e trinitat.