LIBER DE NATURA (fragment)

Per tal d’aconseguir el seu propòsit, examinava atentament cada una de les dignitats, que ell considerava suplents dels poders actius de Déu. I en preguntar-se què s’entén quan hom afirma que els poders dels noms divins són actius, responia dient que res no pot ésser considerat bo si no produeix quelcom bo. Així doncs, en Llull, cal confessar l’eficiència de totes les perfeccions divines: la vertadera bonitas ha de produir quelcom bo, la vertadera magnitudo, quelcom gran.

I ja que tota eficiència suposa un principi, un objecte i una relació entre ells dos, Llull afirma que existeixen tres correlatius en l’eficiència de totes les dignitats divines. Aquests correlatius són marcats mitjançant les desinències -tiuum, -bile i -are (per exemple: bonificatiuum, bonificabile i bonificare), per mitjà de les quals és significat el concepte de cadascun. Llull estava convençut que aquests moments representaven els principis substancials i intrínsecs de l’operació i que eren vàlids per a totes les realitats. Així, en reflexionar sobre si mateix, l’home es converteix en objecte de coneixement per a si mateix. En aquest procés de coneixement, el coneixedor (intelligens) es coneix (intelligere) com a objecte susceptible d’ésser conegut (intelligibile).

Però aquesta estructura triàdica no significa l’existència d’una divisió de l’home en tres entitats diferenciades, sinó que l’home, en conèixer-se com a objecte de coneixement, refereix aquest objecte a si mateix. Mitjançant la seva reflexió sobre si mateix, l’home ha de reconèixer la seva humilitat, i d’aquí accedir a una modèstia que el porta a reflexionar sobre el fet que, gràcies al seu propi -bile, ha d’existir un -tiuum absolut que és no tan sols origen i causa, sinó també objectiu i perfecció de totes les coses. No existeix cap comparació possible entre el -tiuum diví i el -bile humà. Déu mateix és la condició per a l’encontre entre Déu i l’home.

Tanmateix, Déu no és susceptible d’ésser conegut com ho són les coses exteriors, que són els objectes contingents del coneixement humà. Ans és la part complementària d’un procés de coneixement que es realitza en l’encontre de dos subjectes que se saben coneixedors i cognoscibles, i tots dos realitzen alhora la seva unitat en el procés de coneixement. Perquè Déu és intel·lecte —intelligens, intelligibilis i intelligere—, l’intel·lecte creat pot arribar a la unió amb ell i a l’assoliment de la felicitat.

L’estructura del llibre consta d’un paràgraf a tall de pròleg, un altre sobre la diuisio libri i l’explicació de la utilitat de l’obra, com també de nou capítols anomenats partes. Cada un d’aquests és la resposta a una pregunta diferent, i les nou preguntes que són al front dels capítols corresponen a nou de les deu regles i qüestions que són els principals instruments analítics emprats en totes les versions de l’Art.

A la primera de les preguntes («què és la natura?»), Llull respon amb sis definicions:

1. «Aquell principi, per mitjà del qual els ens abstractes i concrets són més propers».

2. «Allò per què existeixen les accions i les passions i les operacions naturals».

3. «Allò a causa de què els agents naturals es conserven i produeixen uns altres

agents naturals de si mateixos per conservar llurs espècies».

4. «Un principi pel qual l’agent natural empeny de la potència a l’acte l’ens individuat

engendrat d’una manera natural».

5. «Allò per què els principis naturals són plens».

6. «Allò per què els agents naturals tenen una tendència als seus fins naturals».

Una traducció del Liber de natura de Ramon Llull Jaume Medina Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana jaume.medina@uab.cat