Llegia fa ja uns dies un senyor, no recordo qui, que manifestava exultant que, entre altres coses, l'Any Llull havia estat important perquè abans a penes es trobaven obres seues a les llibreries i ara se'n troben molts títols. Vaig pensar: malament, senyal que l'interès pel mestre és escàs. Tot i que, per altra banda, dubto, sense haver-ho comprovat, que el seu molts es correspongui amb el meu. Si ningú diu el contrari, que crec que no, aquest blog s'ha acabat. Per part meua ha estat divertit començar-lo i rutinari acabar-lo, i ara podria allargar-me amb consideracions variades, però no trobo que calgui. De fet, el blog, té un aspecte que trobo enormement significatiu i extrapolable al conjunt de l'any Llull: eren pocs i continuen sent els mateixos, curiositats -en minva- concretes i bons propòsits a part.
Encontraren-se dos amics; la un mostrava son amat, e l'altre l'entenia. E era qüestió qual d'ambdós era pus prop a son amat. E per la solució l'amic havia coneixença de la demostració de trinitat.
Cor Blanquerna havia a tractar del llibre de l'Art de Contemplació , per açò volc finir lo Llibre de l'Amic e l'Amat . Lo qual és acabat a glòria e lausor de nostre Senyor Déus. Doncs açò, amics, ens anirem veient, en la terra o en lo cel.
Sàvies paraules. I serveix continuar amant amb la poesia, tot i que no pots evitar morir una mica quan et deixen i tu encara ets enamorada.
ResponEliminaPerseverança, amiga Helena, només la mort venç l'amor. Si ames prou, recuperaràs l'amor de l'amat.
ResponEliminaAquests versos, que m'enamoren, me'ls enduré a les Itineràncies per la propera quinzena lul·liana.
ResponEliminaMorir una mica em sembla inevitable, però seguir estimant és l'única sortida.